Cases sense gent i gent sense casa: el fracàs del model d’habitatge a Borriana.
A Borriana ja no parlem d’un problema futur ni d’un debat teòric. Parlem del que veiem cada dia al carrer i a les diferents xarxes socials: anuncis per arrendar habitacions a 300 i tants euros, sense garanties, sense intimitat i, moltes vegades, sense dignitat. No parlem de pisos sencers, parlem de llits. I això, en un poble com el nostre, hauria de fer saltar totes les alarmes.
Com diu aquella cançó que va ressonar ben fort abans i després de la primera vaga de lloguers organitzada pel Sindicat de Llogateres: “defineix capitalisme: crec que la gent no ho entén; hi ha gent sense casa i cases sense gent”. A Borriana ho entenem prou bé, perquè ho estem veient i patint.
El mercat ha decidit que tot val: dividir pisos fins a l’absurd, convertir el dret a viure en un luxe i normalitzar que una persona haja de pagar molt més de mig sou per una habitació. I davant d’això, què fa l’administració més pròxima? Mira cap a un altrecostati es limita a fer titulars sobrel’augment del cens poblacional, venut com un gran èxit i sense mirar on, ni com viuen eixes persones nouvingudes.
Un altre exemple clau és la transformació de baixos comercials en infravivendes. Espais pensats per a l’activitat econòmica, per a fer poble i barri, reconvertits en habitatges mínims, foscos i precaris. I la resposta institucional? Un fred i burocràtic “compleix la normativa”.
Però sobre açò les preguntes són ben clares: complir normativa és suficient quan no es garanteixen drets? És acceptable mirar només papers mentre es degrada la qualitat de vida de la gent?
Perquè la sacrosanta Constitució espanyola, tan intocable i tan invocada només quan interessa, diu una cosa molt clara: tothom té dret a un habitatge digne i adequat i els poders públics tenen l’obligació de promoure les condicions necessàries per a garantir-lo, evitant l’especulació. També estableix que la propietat privada i la riquesa han de complir una funció social. No parla de rendibilitat, parla de dignitat.
El que està passant a Borriana no és inevitable. És el resultat d’una renúncia política clara: deixar l’habitatge en mans del mercat, assumir que és el mateix capital qui decideix qui pot viure ací i qui no, i amagar-se darrere de la normativa, que és municipal i que hauria d’adaptar i reformar, per no afrontar el conflicte també és un tipus de violència.
La campanya que presentem des de Compromís, “L’habitatge és un dret, no un negoci”, posa el dit on correspon. Perquè el problema no és tècnic, és ideològic: o defenses la gent o defenses l’especulació. I no només la dels fons voltor, sinó també la microespeculació normalitzada, la del teu veí que veu un vídeo a TikTok on li expliquen que comprar pisos per llogar-los per habitacions és més rendible que qualsevol inversió financera, mentre unes habitacions paguen les altres.
Cal dir-ho clar, també des de Borriana:
• Regular el lloguer és una obligació democràtica.
• Limitar els abusos no és radicalitat, és justícia social.
• Dir no a les infravivendes no és posar traves, és defensar la dignitat.
• Exigir una política d’habitatge activa no és molestar, és exercir drets.
El que és realment extrem és acceptar que treballar no garantisca poder viure al teu poble. El que és radical és normalitzar que Borriana es convertisca en un lloc on només pot quedar-se qui pot pagar el preu que marca el mercat.
Defensar l’habitatge és defensar el dret a quedar-se, a treballar, a fer vida, a fer ciutat i a construir futur, personal i col·lectivament. I si això incomoda alguns, benvinguda siga la incomoditat.
Borriana no està en venda, Borriana per viure. #VivendaÉsDret
V. Tormo – Més Compromís